Aigua del filtre de carboni

Hi ha dos tipus primaris de disseny de filtres: plisat i filats (o ferides). Aquest últim simplement té que el medi de filtre s’enrotlli o gira al voltant d’una base, creant una capa després de la capa de filtració. Els filtres plisats tenen els seus suports plegats en una sèrie de plisos, augmentant notablement la superfície disponible per a la filtració i permetent mides de carcassa més petites. A més de la superfície més gran, els filtres plisats tenen una baixada de pressió inferior, augmentant el cabal fora del filtre. En general, un filtre fila és millor si es filtraran partícules de diverses mides, gràcies al seu disseny irregular i complex. Un filtre plisat funciona millor per bloquejar les partícules de mida uniformement i ofereix una major consistència en fer -ho, ja que és molt més fàcil fabricar els porus d’un filtre plisat a una mida específica.

Els porus d’un filtre es mesuren en micres. "Micron" és un altre terme per al micròmetre, o un milió d'un metre (0. 0 0 0 039 "). Probablement el més fàcil d'utilitzar com a utilitzar com a Un marc de referència a aquesta petita escala seria un pèl humà: una cadena és normalment al voltant de 90 micres d'ample. Les partícules de plom.

Els filtres es poden fer de diversos materials; Els que oferim són de cel·lulosa, polièster, polipropilè o carboni. Els filtres de cel·lulosa són sovint el tipus menys costós i es deriven de la mateixa cel·lulosa que constitueix les parets cel·lulars de plantes i arbres. A causa d’aquest component orgànic, aquests filtres poden ser especialment propensos a infestacions bacterianes i a “biofilm”, on grups de microorganismes s’adhereixen entre ells a la superfície. És per això que els filtres de cel·lulosa no s’utilitzen per a aigua no tractada, com aquest que prové d’un pou. Els filtres de cel·lulosa es deterioraran si es mantenen en un contenidor de filtre durant massa temps, cosa que pot fer que les partícules desintegrades flueixin a la canalització, donant lloc a airejadors obstruïts. Els filtres de cel·lulosa s’han de substituir després de 3 mesos d’ús continuat per evitar aquest tipus de desintegració i, per descomptat, agreujament dels consumidors.

El polièster i el polipropilè són materials sintètics molt més resistents als bacteris que la cel·lulosa. Com a tal, són una bona opció per a subministraments d’aigua no tractats. Aquests filtres es poden plegar o filar, i fins i tot alguns es poden netejar i reutilitzar per a determinades aplicacions. Amb la cel·lulosa, el polièster i el polipropilè, és la filtració mecànica (filtre de partícules físicament atrapa) que fa el treball. Com a tal, presteu molta atenció a la qualificació de micres d’aquests filtres i als contaminants de l’aigua, ja que serà l’únic determinant de l’èxit del filtre.

Igual que els materials anteriors, els filtres de carboni no només proporcionen filtració mecànica, sinó que també tenen beneficis únics que els fan especialment efectius. El carboni és el medi per a l’eliminació del gust i l’olor i és especialment bo per eliminar el clor. El clor s’utilitza com a desinfectant en la majoria de subministraments d’aigua municipals i, tot i que les concentracions es controlen per al consum, hi pot haver efectes residuals molestos com l’olor i el gust a l’aigua i l’assecat de la pell i el cabell. El clor també introdueix subproductes de desinfecció (DBPS), alguns dels quals poden ser nocius i fins i tot cancerígens.

Les molècules de clor s’adhereixen a la superfície del filtre (un fenomen anomenat adsorció), com també ho fan la majoria dels DBP. L’adsorció proporciona una major eficiència que la filtració mecànica recte, però un cop saturat el carboni, no hi ha possibilitat de tornar a utilitzar. I no es tracta només d’adsorció a la feina: part del clor es reduirà químicament pel carboni, donant lloc a clorur, que presenta problemes només a altes concentracions (i s’elimina fàcilment per osmosi inversa).

A més del clor, el carboni també es pot utilitzar per eliminar la cloramina (un altre desinfectant utilitzat en subministraments d’aigua municipal), però això requereix un temps de contacte significativament més llarg entre l’aigua i el carboni, així com més carboni, per tenir èxit. Amb els filtres de carboni, com més lent sigui el cabal, més contaminants de temps de contacte s’han de difondre i ser adsorbits a l’interior del filtre, de manera que un flux més ràpid no és necessàriament millor.

Un dels principals isòtops radioactius produïts per fissió nuclear, iode -131, es pot eliminar amb carboni activat (fabricat per tenir porus més petits) i la majoria de paràsits de Giardia es filtren a 1 micró o menys. Molts dels compostos orgànics volàtils (COV), productes químics agrícoles i metalls pesants regulats per l’EPA es poden abordar amb carboni activat.

Si teniu un problema amb el ferro i el rovell, aboqueu un got d’aigua i deixeu -lo reposar durant 15-20 minuts. Si res no s’instal·la a la part inferior, les partícules són massa fines i un filtre no ajudarà (haureu de mirar l’eliminació de ferro o un suavitzant d’aigua). Si les partícules s’instal·len al vidre, però, un filtre de 5 micres o menys hauria de tenir cura del problema.